Á mitj esbadallarse les flors se musteheixen;
passant les aucellades abans de la tardor,
se dolen, com d' un cástich fugint que no 's mereixen,
y, al vèureho, qui seguirles no pot esclata en plor.
Sols junt ab la xibeca la gralla alegre 's mostra,
diuhen que 'ls rius s' en tornan enrera, y que un infant,
al veure d' aqueix día la llum en terra nostra,
ha reculat al ventre, de por esgaripant.
Y ¿què 'ns caldrá á nosaltres? ¿seguir la rierada,
ò contra 'l fat empenyer la barca á vela y rem?
¿dels massa crèduls ríurens, ò fer ab ells llaçada?
Titans de cor de roure, digáume: ¿què farém?
Abans, quín vent os porta, contáu. Tu que la vida
prop del llit d' or del astre del día escorre veus,
¿per qué, dígam, deixares tos camps d' herba florida,
que á mustehir no basta l' alè de tots los deus?
- —Tenía un fill,—respon,—com datilera
- que breça 'ls colibrís en primavera;
- un día 's caragira contra mi:
- y, de bon ayre y ben plantat com era,
- la vida li arranquí.
