Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/102

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Posí son cos dins una fonda balma,
ab fulles abrigat de ceiba y palma,
perque 'l Zemí del cel no me' l vegés;
mes ¡ay! del esperit la dolça calma
ja no 'm torná may més.


Mos ulls aquella nit ¡ay! no 's clogueren;
entre caobes y mameys vegeren
dos altres ulls en la blavor dels cels;
«Pare, dormiu, mes filles me digueren:
dormiu, son dos estels.»


«No son estrelles, no, filles hermoses;
aqueixes son del alt jardí les roses,
y aquells son ses espines pe'l meu cor.
Dormiu vosaltres, ¡ay! poncelles closes
al somni del amor.»


¡Ay! eran ulls de aterradora ceya,
y llur ullada escorcollantme 'm deya:
«¿Ton fill, ton fill hermós, com no es aquí?»
He vist un braç que d' entre 'ls núvols queya,
¡era 'l braç del Zemí!