Vés al contingut

Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/104

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
¡Perdó! diguí sortintme de la hamaca,
quan ressona son crit en ma barraca:
«Dins la balma del crim la mar hi bull;
de tot quant veus, per esborrá' eixa taca,
ni 'n restará un escull.»


Digué: y ja de la cova 'l mar eixía,
y d' aygua y manatins l' herbatge umplía;
jo, fugintne, 'm girava al nadiu lloch;
ja cabanyes y selves no hi havía;
ja vall, ni cims, tampoch.


D' Haytí la cordillera, Ique 'l cor ama,
en illes es trencada; de Bahama
lo bell pahís, d' arenes es un banch;
y encara famolenca la mar brama
venint; ¡pot ser l' aclama
la meva olor de sanch!—


Parla un que vora Tule gelada 'l sol anyora:
—També és ¡ay! de diluvi l' auguri que vegí;
vegí á Llevant esténdres la boreal aurora,
en flochs vermells y rossos trenats, y brins d' or fi.