Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/106

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y, com l' ona arrocega les perles y petxines,
desencastar semblava y endúrsen los estels;
mes tot plegat, llançantlos com flors entre ruines,
grans signes de malastre borronejá pe'ls cels.

Atlants, ¡ay! de vosaltres; mes ¡ay! de vostre imperi
que, com lo sol, devalla de son mitjdía al mar;
açò que 'ls cels nos diuhen ab llengues de misteri,
malalta en sos desvaris, la terra ho diu ben clar.

He vist d' infants y vèrgens horribles sacrificis,
he vist á l' ignocencia del negre crim als peus;
arreu les viles, fetes encant de tots los vicis,
y aqueixos dins lo temple robar l' encens als deus.

He vist en la disbauxa noys tendres revolcarse,
los pares traure á vendre llur fill, del avi trist
los nets com d' una cárrega feixuga descartarse,
y l' un germá del altre bèures la sanch! he vist...—

L' interrompé un Titá de la natura esguerro,
que, guerxo y d' estrafeta figura, 's veu entrar;
y esblanquehit, com mort que fuig de son enterro,
del temple per les tombes son crit fa ressonar.