Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/110

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mes ells, sens despitar, estrenyen lo col·lotge,
y, brètols, escateixen si ferhi res los cal,
si alçar á pes de braços de terra 'l deu ferotge,
ò enfonzarlo, de tráurel, puix, creuhen no s' ho val.

En açò arriba al temple lo crit de ses germanes;
arranca un d' ells, sacrílech, lo trident á Neptú,
los altres, á bocins, pilars ò barbacanes,
y al encontre d' Alcides apar que 'l vent los du.

Los fills de les montanyes s' hi lligan, seglars roures,
com ells de bona saba, d' arrel arrabaçant,
y abets que vergacejan los núvols al remòures,
com braços de la terra lo cel abrahonant.

Altres més vells ne surten á glops de les cavernes,
brandant armes de pedra y ossades de mammuth;
ab fam deixan del antre pregon les nits eternes
aixís que han la flayrada d' humana carn begut.

Lo matador de monstres que, de gegant á passos,
escometía á Hespèris, duhentli 'l brot florit,
se veu trabat; sos braços se nuan ab llurs braços,
y un bosch d' enceses armes va á fèndres en son pit.