Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/112

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Mes ell, com entre brèvols canyiços, s' hi obre via,
la clava de terrible maneig descarregant,
que, ab set de sanch, incendis y llágrimes sentía,
en sa espatlla ferriça, com ella bategant.

¿Heu vist al huracá que escombra cel y terra
llevar la neu, boscuries y rochs als Pirineus,
y, en revolví al endúrsels ab algun cap de serra,
fer remuntar les aygues d' un riu fins á ses dèus?

Tal l' hèroe, al rompre aquella maror armipotenta,
s' engolfa en les onades á colps de ferro cru;
y fort y ferm oposa la seva á llur empenta,
com nau que á un abordatge presenta 'l pit tot nú.

Allá aboca ses ires; hont més arreu pot batre,
empeny, romp y arrocega com estimbat torrent;
los guerrers de cap d' ala cauhen de quatre en quatre;
lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent.

Així, arranant sa dalla, la Mort ajau sa messa;
á cada colp que venta n' hi há de menys un clap;
ab sanch dels fills l' Atlántida s' abeura, y, á la fressa
dels crits, ferir y caure, tremeix de cap á cap.