Eix mur ò restellera de cingles era Calpe;
los Pirineus no foran més aspres ni majors,
si, enamorat d' Espanya, vingués á seurhi l' Alpe,
atret, com les abelles, pe'l riure de ses flors.
Mes está escrit: un vespre, del mar la cadireta,
sols per rentar l' Atlántida d' un crim, s' aixecará,
y per penjar al sostre son niu, una oreneta
no trovará en tota ella prou terra l' endemá.
Sos turons, que, com arbres de nau en lo naufragi
caurán romputs, tremolan á cada sol ponent;
y avuy, com si á cumplirse vingués un mal pressagi,
trasmeten á les planes llur fort tremolament.
Tu sola dorms embriaga, del Occident, oh reyna;
¿no 't sents desfer á troços, l' abís glatinte ensemps?
¿no veus al cel un glavi de foch que 's desenveyna?
cau de genolls y prega; mes ¡ay, no hi ets á temps!
Que del suplici es l' hora terrible; ja llampega
la clava, al front de roca de Calpe devallant,
com sanguinós cometa que pe'l cel s'arrocega,
secades, pestes, llágrimes, ruhina y dol vessant.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/118
Aquesta pàgina ha estat revisada.
