Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/122

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


En llampegueig volcánich sos ulls grifolan ires;
terbolins l' arreboçan, fredat y confusió;
lo foch del cel li encercla corones de guspires;
li es música escoltívola l' espetegar del tro.

Brandeja ab má ferrenya l' espasa flamejanta
que romperá en lo dia derrer lo pern del món;
y, escamarlat damunt la víctima geganta,
peu ençá peu enllá, li descarrega al front.

Vessant de Deu les ires hont fou trempada, hi baixa,
semblanta á una columna d' incendi pirenaych,
que, com faixá l' Europa, l' Atlántida ara faixa;
«Para 'l coll,» com dihentli; «abísmat ja, que caych.»

Espignet de la trompa que als móns, en sa agonía,
cridará al espantable juhí del Criador,
sa veu desbota rústega pe'l cel, que s'incendía,
com de cent rodants carros traqueig retronador.

—Atlants: heu de desésser: la terra fins que us serva
s' en ha d' entrar á estelles com á vaixell podrit:
faças enllá ò enfónzes l' humanitat superba;
fáçanshi monts y regnes, que 'l mar muda de llit.