Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/124

Ja apunto á ses entranyes la ploma per escriurhi
lo jutjament del poble que 's creya sempitern:
plegau, Atlants, de bátreushi; Hespèrides, de riurhi;
purs ángels, á la gloria; fills de Neptú, al infern.

Será ta clava, Alcides, sa enterradora aixada;
per çò, fosser de pobles y móns, jo 't guío ací,
y á fi de no esqueixarte lo cor, de ta estimada,
per ara repintarlhi, l' imatge n' esborrí.

L' Europa tu arrancares de l' África; les dues
dels braços de l' Atlántida d' un colp jo arrancaré;
y á aqueix corch de la terra, sos fills y filles nues,
del Deu que adora, als poltres, per grana llançaré.

Mes ¿sents? per sepultarla la terra ja 's mitjobre;
¡oh! mírala estimbada rodarhi desde 'l cim;
li reque ò no, ha de bèures, girada de sotsobre,
de l' amargor de l' ira divina l' escorrim.

Ni som en la gran era tots sols eix blat á batre;
mira allí com ses ales hi aixampla 'l Simoun:
lo torb del Equinocci surt més enllá á combatre,
y 'l mar s' espanta al vèures d' un altre mar damunt.