Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/126

Y tots d' acort la colcan pe'l Nort, Garbí y Mitj-día,
esquarterantla ab boques de gegantins caymans,
ab gran rugall dihentme quiscun, que engoliría
del univers en runa los troços flamejants.

Aguayta com hi abocan los pòls ses nuvolades,
que ab llurs ramats aplegan lo Llevantí y Ponent;
s' arruan y espesseixen, al tro arremolinades
de mon fuet de flama, que atiadó''ls encen.

¿Lo brahol d' un incendi dels núvols ous dessobre?
De llamps es una mánega que hi baixa en terbolí:
¿Altres ne sents al fons? Son del infern que s' obre
per rèbrela, entre Harpíes y Furies, en son sí.

¿No sents com xiscladores per tot ja esvolategan
empenyentla y penjántseli als peus en lleig aixam?
ensemps que ronch me crida l'abisme, hont l'arrocegan,
"¿eix pa com no li llanço fentlo glatir de fam?"

¡Cuyta, oh! que es hora; ¡afányat! Si tens prou pit, devalla
de Calpe á l' aygua, pássala, tramóntala d'un salt;
á Hespèris trau dels braços d'eix mar que la avassalla,
y creuré al que m' apressa, terrible Deu de dalt.—