Ronch tro de trons que'n baixa suspen, al estimbarse,
cingles y mars; y al cel, que fa de tornaveu,
tement morir, los astres y móns semblan pararse
á ohir la nova, altíssima, paraula del gran Deu.
—Al dar per cor la terra á aixams de móns, "Cováula,"
los diguí á tots; "corona siáuli de claror;
y als braços ab canturies, oh Serafins, breçaula,
que es l' home qui hi va á náixer, l' amor del meu amor."
Per ell de l' ampla cúpula del firmament penjíla;
per guarda 'ls rossos ángels, per llantia 'l sol li he dat,
y ell contra mi ara aixeca, per férsen Deu d' argila,
l' univers que á ses plantes posí; ¡malaguanyat!
¡Ell contra mi! dels éssers aquell que més amava,
aquell de qui volía la pensa per espill,
com plau als astres vèures lluhir en la mar blava,
y á un rey sa noble estampa mirar als ulls d' un fill.
¡Oh! cada sol, cada astre del cel sentme una lira
que 'm canta en móns més amples y hermosos son amor,
¡que així l' aubaga terra, que ni tant sols s' ovira,
que eixa taca d' un punt m' haja robat lo cor!
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/128
Aquesta pàgina ha estat revisada.
