Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/130

Prou juntí 'ls continents, de l' aygua al destriarlos,
perquè en ma gloria unissen ses llengues en un cant;
mes lo pecat m' obliga, ¡y ab quán doló! á esbullarlos;
¿quín mal t' he fet, fill d' Eva, que aixís m' ofengas tant?

¿Perquè m' escups lo fanch, de que't traguí, á la cara?
No parant jo d' amarte, may paras d' avorri'm.
Recordant lo diluvi tremola 'l món encara,
y ja 'n demana un altre l' Atlántida ab son crim.

Mes, prompte á la que esborra del cor mes santes regles
com lletra mal escrita, la esborraré del món;
y 'ls segles á venir no sabrán dir als segles,
los vells Atlants, llurs tronos, ò sepultura hont son.

¡Oh mar! romp la muralla d' arenes qué 't té presa;
foch que bulls dins la terra, desbota sota 'l mar;
cayeuhí, negres núvols, com llops damunt la presa;
atíals tu, mon Ángel, y dónalsla á tragar.

¡Oh! atolla en sa rodera lo carro de sa gloria;
llança eix got de metzina, sinó 'n beurá tothom;
destralejant fes llenya del arbre de l' historia;
esbulla 'ls pobles; trenca la terra que 's corromp.