Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Xisclets d' esgarrifança, renechs, ays, cridadiça,
veus tristes de la fossa, veus dolces del breçol,
fan chor ab lo feréstech rugit y udoladiça
ab que 'ls boscatges ploran la llum del derrer sol.

De Pompeya, al esténdrehi son mantell lo Vesuvi,
de Troya y de Pentápolis, ressona 'l fort gemech,
l' esgarrifall, bram d' aygues, y monstres del diluvi,
y de la nau del món al rómpres, l' espetech.

Colgades en sepulcres d' escuma les montanyes,
de peus al fanch, responen ab crits y gemegor;
y s' ou, com si enrunassen mals Genis ses entranyes,
de colps, esllaviçades y enfondraments remor.

Sota 'l tallant la víctima forceja; mes, —Ovella,—
apar que l' Angel cride:—no 't caldrá, no, estrevar;
tes selves qui esplomiça, tos cingles qui estavella,
qui ton tos camps d' aurífich velló, t' ha d' escorxar.—

Al seu voltant tot regne s' astora y tremoleja,
anyells que han vist la ovella en mans del matador;
y ab membres y òssos fora de lloch, lo món panteja,
sentint d' entre sos braços arrabaçar lo cor.