Tant bon punt á les ones lo Calpe s' esportella,
abócanshi en cascada com feres udolant,
y á cada troç de serra que l' aygua avall cabdella,
aixampla més sa gorja l' engolidor vessant.
—¿Què baixa, — crida un nin, — de Gibraltá' á ramades?
No son los bèns que á peixer venían lo rebrot,
que son bramayres monstres de crins esterrufades;
¡mares, mareta meva! que 'ns xafarán á tots!
—¡Á tots! — ella responli; — ab aqueix mot m' aixalas
lo cor; vina á mos braços, fill meu; no 't cal fugir:
fugiu, fugiu vosaltres, aucells que teniu ales;
jo esper ab qui més amo que 'm vingan á engolir.—
Lo Volga, 'l Ròse, 'l Gánges, ab llurs sorrals y roques,
cent rius sembla que hi tomban en torb escabellat;
generacions y segles, així afamada embocas,
tu, sense fons ni vores, negrosa eternitat.
Y 's muntan y revenen, y arreu volcats s' abisman
en remolí, frisosos, mars sobre mars, al fons,
d' ahont, ab bull d' escumes y vents que s' enfurisman,
renáixer sembla 'l cáos, sepulcre y breç dels móns.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/138
Aquesta pàgina ha estat validada.
