Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/14

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


horisó poètich s' aixamplá com un cel que s' esboyra.

Vegí Cadiz, la de cent torres de vori, Ábila y Calpe, que semblan dos gegants que acaba de despartir lo Mediterrani d' una arrambada, obrintse pas entre llurs peus de marbre. Al ferreny Montgó y al cap Finisterre demaní ses llegendes mitj oblidades ja, com los pobles que les dictaren, y al Bètis y Guadiana recorts de les terres sumergides per ahont degueren allargar ses argentades cintes; orí davant les sagrades cendres de Colon, que desde sa tomba miserable, vergonyosa pera nosaltres á qui regalá un continent, sembla guardarnos encara la perla de les Antilles; vorejí les Azores y altres illes atlántiques, que, com á pilastres del gran pont romput, ensenyan encara 'l front rallat pel llamp de la venjança divina.

Entre ells m' afigurí veure als Atlants alçapremar aquelles roques y esculls, llançantlos contra 'l cel, y ab brams y cridadiça pujar, caure, y ab los bocins de llur pelásgica torra rodolar al abisme de les ones; y, no cal dirho, mon poema s' acabá per ell mateix, com una d' eixes petxines que cada día, cansada de brunyirles, la maror llança á la platja; y, bé ó mal arrodonit, véusel aquí.
¿Hauré deslluit y fet malbé aqueixes esbalaidores tradicions, tresor de les centuries, escampat com les perles en les marines espanyoles? ¿Hauré esfullat aqueixes flors cullides la matinada de ma vida en les valls y garrigues de la patria? ¡Oh! si la áliga m' hagués deixat ses enlayrades ales, si hagués tingut la cadena d' or de la inspiració dels grans poetes; d' aqueixes perles, mal-