Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/140

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Apar que al estimbarse la mar de serra en serra,
rodole ab les boyrades lo llamp y l' huracá,
buscant dintre l' abisme los òssos de la terra,
per darlos á eixes áligues del cel á descarná'.

Y allá per les planicies d' Hespèris escampantse,
solleva, aixaragalla y abriga per supols;
se fan enllá les serres, desdint y cabuçantse;
y torres que muntavan lo cel, besan la pols.

S' adreçan erms y marges, aprés que 'l mar troceja
ab una má llurs boscos, ab l' altra llurs ciutats;
als peus del puig rodola son cap, y 's balanceja
l' esperit de les ones damunt l' or dels sembrats.

Escapçats ídols, brèdoles del temple seu despulles,
ab la floreta rodan que 'ls encensava 'ls peus;
los cálzers d' or y ceptres s' amagan entre fulles,
al veure així ofegarse los sacerdots y deus.

Lo taup al niu de l' áliga, lo peix al núvol colca;
als cims hont espigaren sos pins torna la nau;
en lo jaç de la dayna la rèmora 's revolca,
y escorcolla 'l d' Hespèris algun marí gripau.