Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/146

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


—¿Per què á mon coll, oh filles, enarbro vostres braços?
Al pit lo cor se 'm nua d' havèrvosho de dir;
nosaltres, que vivíam de besoteigs y abraços,
los últims hem de darnos, gemats, ans de morir.

Qui en terra us ha posades per sempre vos hi deixa;
mes ¡ay! á ses entranyes no repteu de cruels,
que es molt punyent l' espina que avuy me les esqueixa,
y son, mirau, mes llágrimes, del cor foses arrels.

No vullau saber altre, de mon amor poncelles;
anau al cel á obrirvos abans d' entendre 'l món;
jo que ¡ay! embriaguímhi d' olors y cantarelles,
hauré d' arrocegarmhi ab la vergonya al front.—

Y al cel alçant la vista, los dona l' arrevèure,
arrancantse á llurs braços, que cauhen esllanguits,
com esllanguits colltorcen los branquillons d' una eura,
d' un arbre amich al perdre los braços y los pits.