Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/150

Y ab por los diu que pujen plegats á la montanya,
y al cim, puig lo diluvi segon era vingut,
per soplujarshi munten ab pressa una cabanya,
desde ahont pugan vèurel extendre á peu aixut.

—¿Y allá vindreu? — preguntan; y ab veu que li tremola,
—allí aniré, — responlos, — quant la maror vindrá.—
Però sos fills li signan aquella montanyola,
y ella pensa ab cingleres y terres més enllá.

Y, rampa amunt pujantsen, arramban feixuchs còdols,
magalls y cunys, per fendre la roca de soley,
y per servir de jáceres, antenes y permòdols,
fan cárrega, al passarhi, dels arbres del esquey.

Al vèurels enfilarse rabents de roca en roca,
recorda Hespèris l' hora que hermosos los parí;
alça y retorç en l' ayre los braços, y la boca
mitj obre per cridarlos: — Tornáu, que us enganyí.—

Mes repensa, y tement, si massa plany llur vida,
que li pendrán la joya que té de més valor,
á llur fossa deixantlos volar á tota brida,
atura 'l mar de llágrimes ab que desbota 'l cor.