Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/156

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Sovint, ab llurs joguines deixantlos al herbatge,
baixavam á esbargirnos al borbolleig d' un riu;
de tarongina, sálides florides y brostatge
als cisnes d' ales blanques enmanllevant lo niu.

De nostre poncellatge l' albada allá retreyam;
los ulls de mes Hespèrides; llur front somiador;
mots ignocents d' esposos enamorats nos deyam,
que 'l cor, al recordarsen, se trenca de dolçor.

¡Somnis de maig flayrosos, que d' hora us esvanireu!
Ara entre espines l' ánima sols sab de sospirar;
y aprés que ab aleteig y besos la adormireu,
sols sab avuy de plányerse, mos ulls sols de plorar.

Endormiscantsem Atlas á l' ombra d' uns arboços,
era un mitjdía cálit de sol y xafogor,
jo lluny, ab ses ovelles sentint mos pollets rossos,
m' acosto de les aygues á pendre la frescor.

Quant un aucell que á estones veníans á complaure,
per ma dissort, se 'n vola, bonich com un estel,
de sos jochs á ma prole candíssima á distraure
ab son bech d' or y ploma de la blavor del cel.