aguanyades en mes mans barruheres, li 'n hauría fet un collaret de sultana, y ab eixes y altres més ben triades flors hauría coronat son front de reyna. Ara, ella 'm perdó si goso posar á ses plantes mon manadet d' espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleyat y benehit de Deu, de sa literatura.
Al despedirme, fa poch temps, del mar, bressol de mes derreres illusions, tot assegurant los peus en los escalons del Moll de Barcelona, poch esperava jo una acollida tant amistosa y falaguera pera 'l poema que, en mal endreçat manuscrit, duya sota la aixella, salabrós encara, y fent olor de quitrá y algues marines. Poch creya que, aprés de llegirlo una y moltes vegades en lo recó de la llar catalana, los propis lo mostrassen als estranys, ab una má signant y fent ovirar ses curtes belleses, y ab la altra cobrint, benèvols, sos defectes y tares. Al amor de mos compatricis, representants de la patria y de les lletres, més que á mon propi enginy literari, dech la felíç entrada de ma nau en lo port de la bona anomenada. Grans mercés ne sían dades á la institució dels Jochs Florals, que li ha esbrossat y obert lo camí, á la Excma. Diputació, que li ha obert los braços, y á tants periodistes, crítichs y poetes que cobriren ab flors los brots sechs y espines de ma toya, y en ses ales la aixecaren tant amunt, tant amunt, que de part d' allá dels Pirineus, de la altra vora del Ebro y afins, qui ho diria! de la altra banda del Atlántich, la han ovirada.
Avut, al tráurel á llum per segona volta, he procu-
