Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/164

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


¿T' esglaya ma clava que 'ls monstres aterra?
Mon cor no es com ella de ferro batut;
á colps mentre obría de Calpe la serra,
ta veu he sentida;
perçò á darte 'ls braços corrent he vingut.

Com riu que s' estimba d' un cim de montanya,
jo arranco quants arbres se 'm posan devant,
los rompo y trocejo com llances de canya,
y rego y amoixo
los jonchs y floretes del fèrtil vessant.

¿Quí so? Los Centaures de Tracia 'm coneixen,
al vèurem s' esquitllan poruchs los lleons,
les torres superbes de por s' estremeixen,
y 'ls cingles mateixos
tremolan, si ab ira trepitjo sos fronts.

So 'l torb que llurs selves remou d' un colp d' ala,
so 'l llamp que á les aygues obrí passadíç,
qui ofega les Hidres, qui la áliga aixala;
per eixos so Alcides,
per tu, dèbil eura, so un llor vincladiç.