Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/166

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mes l' aygua ja abriga les valls y planures;
¡anem! ans que abrigue les serres y tot;
sortim d' eixa terra d' ayrades impures,
bellíssima Hespèris,
abans que la trenque l' Etern com un got!—

Y á coll prenentla, al grífol del mar creixent se llança,
de peus y mans servintse com d' ales y de rems,
mentre ella, ab veu que amargan lo dol y la anyorança,
recorda així á les selves sos més joyosos temps:

—Adeu, alats salteris, aucells que 'm despertareu;
no tornará á breçarvos de l' alba 'l vent suau;
bardices, que per ferme bona ombra us enramareu,
ponts de verdura y portxes, ¡per sempre adeusiau!

¿Y mos anyells? Coneixen ma veu encara, y venen,
¡qué hermosos ¡ay! de veure, qué flonjos d' amoixar!
y ab tristos bels, mirantme de fit á fit, s' estenen,
com volent dirme: "Mátans, ja que no 'ns pots salvar."