També, ¡ay de mí! la cerco la mort y no la trobo,
puix, cadavre, al registre dels vius damnada estich;
adeu, riu á qui perles y arena d' or no robo,
adeusiau, boscuries, de ma niuhada abrich.
Per sempre, ab quant estimo, jardí, tinch de deixarte
del mar á ser pastura; ¡tant que t' amava 'l cor!
La lira que me 'n porto, m' ajudará á plorarte,
puix sols hi tinch sencera la corda del dolor.—
En tant, damunt d' altívol serrat que 'ls núvols toca,
altre 'ls Atlants n' aixecan en alterós fortí
que 'ls sopluje ab Hespèris gentil, de roca en roca
quant pujen les onades, com goços al festí.
Romp l' escodayre ab ferre de tall la pedra crua,
que ab suor negre estovan sos braços, pit y front;
y 'ls rochs deixa 'l manobre damunt sa esquena nua
tombar, en l' ample córrech fent de pelásguich pont.
Ab unglots de diable ganxuts altres n' arrancan,
barruers empernantshi, dels puigs ab tremolor,
y á colps de peu, á falla de mall, los esvorancan,
ab pedres tasconantlos, á tall d' estellador.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/168
Aquesta pàgina ha estat revisada.
