Llur crit, trepitj, llambordes y bigues que brunzeixen
á Alcides esperonan que fuig per l' erm fangós;
quant á sos peus restobles, selves y munts falleixen,
com tallamar, devora les ones coratjós.
De còdols, terrocedes y tronchs á la tempesta,
y esquitxoteig que enllota lo cel diluviant,
s' hi lliga la dels núvols, damunt sa rossa testa
brugenta, xafadora, y en terbolí esclatant.
Lo pi, que flamareja del hèroe als dits, s' apaga,
unich estel que eix vespre d' horrors al front tingué,
y en la foscor palpable d' Egipte tot s' amaga,
com si apagás los astres del cel qui 'ls encengué.
Lleons, caymans y boes ab óssos blanchs se topan,
ensemps ab llurs montanyes de glaç y de verdor;
ab elles grans onades pe 'l camp del mar galopan,
y sembla 'l món desferse d' espasme y tremolor.
Les boyres, apilades, en aygua y pedra 's fonen,
sa crin de foch espolsa lo torb desembridat,
y ab llur bram les balenes al bram del mar responen,
á tall d' illes surantes fenent sa immensitat.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/172
Aquesta pàgina ha estat revisada.
