Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/174

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Obrintse entre elles aspre camí, lo grech s' engolfa,
contra corrent y á palpes, sens atinar ahont;
y 'l temporal, y 'l xáfech que l' huracá regolfa,
y les mars, d' una á una s' esberlan en son front.

Sovint cayent dels ayres, en l' infernal tramuja
s' enfonza del cahòtich abisme rebullent,
y de sos antres altra zumzada se l' en puja
boyres amunt, com fulla resseca en mans del vent.

Quant pensa que per rònega, plombada afrau s' estimba,
los peus li amoixan ordi pastiç y flors del camp;
y al refluir l' onada, quant ja li apar que minva,
de colp remunta 'ls núvols á frech á frech del llamp.

Y á sa claror, un caos apar de roja flama
la mar d' hont ell es átom, d' una ona al cim penjat:
davall boques de monstre dins la del mar que brama;
damunt, rius d' aygua, marbres y fusta á bell ruixat.

Y boyres, vents y onades, ab ronchs esgarrifosos,
del cel y 'l pèlach midan l' abisme á revolcons,
en llur desfet y brega set voltes, rugallosos,
trametent d' un al altre lo cru espetech dels trons.