Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/178

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y es tot per ella un caos d' espectres lleigs é informes;
ho son pinacle y sòcols rodant en confusió;
la rufacada es ayre de llurs ales deformes;
sa llengua 'l foch del núvol; llur bramadiça 'l tro.

Fantasmes son, que allargan negrenchs y ossosos braços,
los verns que 'l vergacejan surant d' arrels amunt;
balenes son les roques; los turons gegantaços
que, encaputxats de núvols, s' encalçan d' un á un.

Umple 'ls espays, de sopte, feréstega clariana;
ella ho coneix, la atlántica ciutat ha encès lo llamp;
la flama, que l' encercla com infernal capçana,
respon al mar y als núvols ab més sencer rebram.

Vergers, palaus y llotges son boques de Vesuvi
ab que brega, atenyentlos á llenques, la maror;
sos fills quant se 'n adonan, lluytant ab lo diluvi,
—¡Be trigá prou, —esclaman, —ma llar á fer claror!—

Y, raig á raig, Alcides de més aprop sent ploure
palets que servirían per moles de molí;
y bromereig y trángol derrera seu remoure,
y estendre per garfirlo llurs braços de rampí.