Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/184

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Y creix, y, afamat monstre, rugint la catarata
atrau d' Etruria y Xipre les aygues cap ençá,
sos llachs minva l' Adriátich, l' Egeu sos rius de plata
y 's vessa, urna trencada, lo vast Mediterrá.

Lo riu d' Egipte allarga com cocodril sa boca,
Esmirna, Éfeso y Troya s' allunyan de Neptú;
l' illot de Tyro á la Assia s' agafa ab braç de roca,
y al bes de Sahara donan les Sirtes son pit nu.

Los Apenins aixamplan son bell repeu de marbre,
Provença creix per veure brotar ses Illes d' or,
y com de primerenca tanyada 'l tronch del arbre,
los continents se voltan de rams d' illes en flor.

Aixís, al aclucarse lo sol, van á més corre'
sos raigs, com rierades d' or fos vers Occident,
lo dia, 'l bruyt, la vida del univers s' hi escorre,
y es de celistia un pèlach volcat lo firmament.

Mes entre 'ls plechs del ròcech daurat, que 'l jorn retira,
desencastades perles, llambrega algun estel,
espurnes que restaren d' aquella immensa pira,
petjades ¡ay! del astre gegant que umplía 'l cel.