Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/186

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Mare dels deus, ¡oh Grecia! tu dormías,
com Venus per les ones breçolada,
aquella nit terrible, y res sentías
del tro y aixordadores armoníes
ab que fora l' Atlántida enfonzada.
Mes, com mantell de satí blau troçada,
la mar, que encara ab dos replechs t' abriga,
te mostrá nua al cel y 't despertares;
y als raigs de la celistia tremolosos,
 y de la lluna amiga,
tos tendres ulls, encara somniosos,
vers l' hort de les Hespèrides girares.
 Llavors per tes arenes
rodolaren set cántigues sonores,
 com de gentils sirenes,
 que sos amors y penes
á sospirar vinguessen á tes vores.