Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/206

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cortina de mon cel, la cotxa blava,
que en mon ombrívol tálam m' abrigava?
¿al gegantí Peneos quí 'l desnía
 de mos flayrosos braços?
¿les aygues del Egeu, quí les desvía,
 com cerves temeroses,
 fent recular sos passos?
¿quí solleva en ses platges onduloses,
d' illes rihents constelacions verdoses?



Grecia respon —Es lo meu fill Alcides
 l' he vist desde la serra
que, mirador dels deus en la Tessalia,
 ovira l' ampla terra
jayenta arrodonirse en sa rodalia,
com un escut esmeragdí que volta
lo gran riu Occeá. 4 Es mon fill qui solta,
Peneos esverat, tes aurees brides,
perque del Tempe y sos amors t' oblides.
 Es ell qui us ha descloses,
com de mon hort poncelles matineres,
 oh Cíclades herboses,
 Es ell qui á tu, Citères,
 y á tu que 'l nom prengueres