Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/214

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y esgarrifats del caos, s' engorgan altra volta
damunt carreus que 'ls feyan ahir de fonament,
y 'ls antres tenebrosos d' aquella mar revolta
retronan y s' escruixen al gran capgirament.

De les gentils Hespèrides lo tálam s' aclofava;
llurs cims, desarrelantse, s' assèuhen en les valls,
y en aúchs horrorosos y gemegó' esclatava,
com dona que en mal part llança 'ls derrers badalls.

Als puigs obren sepulcre los plans que s' esbadellan,
donant per clots y balmes de mort bells esbufechs;
ciutats ja no s' hi enrunan, ni boscos s' hi escabellan;
d' un món en l' agonía mortal son los gemechs.

Lo minhocaoI enorme, que jeya en ses entranyes,
en amples traus al vèureles obrir, ab gran furor
ne surt per entre runes de pobles y montanyes,
y als monstres de les terres y de les mars fa por.

Altres ab ell l' abisme n' escup, que dins l' albeca
del arbre que s' aterra tenían aspre niu,
dragons, cerastes, áspits dels quals l' ullada asseca,
y boes grans que tenen l' anguilejar d' un riu.