Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/216

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y esclatan, com resclosa que 's romp, les nuvolades,
y en fulgurants matéors y serps de foch los cels;
y sent cruixí' á la cárrega d' onades sobre onades
l' Atlántida, com feixos de canyes, ses arrels.

Y damunt seu, terribles com may descarregantse,
son front y pits calcigan les ires del Etern,
mentre en sos peus de roca, com rats-penats penjantse,
cap al bell fons la estiran los genis del Avern.

Pe'ls cims dels puigs y cingles, com braus sense barrera,
s' empenyen les zumzades del fort Mediterrá,
á toms ab altres cingles y puigs, que en sa carrera
fan rodolar á empentes, sens dirlos: «feuse enllá».

Aixis, del torb en ales, les mars del pol se baten
ab les ciutats y serres de glaç, illes y mons,
y trocejats y á timbes ençá y enllá 'ls rebaten,
seguits d' estols de feres y naus á tomballons.

D' eix mar al bram titánich, en son llit rugallosa,
part d' allá de l' Atlántida, respon la de Ponent;
y de turons per rompre la colossal resclosa,
rodants muntanyes d' aygua rebat de cent en cent.