Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/218

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Desfentse 'l mur de pedra, de soca á arrel tremola,
com faig, rey de la selva, de destral fèrrea als pichs;
ab aspre terratrèmol qualque marlet roçola,
mentre enrunantse cruixen sos fonaments antichs.

S' aterra, y l' enderroch, en ales de les Furies,
ab la maror va á rebre les ones de Llevant,
arreu arreu, les planes rublint y les boscuries,
arreu arreu, com arbres los puigs arrabaçant.

Topárense; ab llurs aygues llurs aygues barrejaren,
y ab llamps per lluminaries y d' ayre, terra é infern,
al tro y tarrabastall per música, 's lligaren
entre surantes selves é illots en llaç etern.

Quant l' univers Deu trenque, aixi's veurán sos troços,
passar, entre despulles, horror y solitut,
lo sol caduch, á palpes, buscant sos cabells rossos,
y la mort de ses víctimes trucant al atahut.

Mes del bruyt destriantse del Ángel la paraula,
atía á sa gran víctima més Furies y llampechs:
— ¡Pujau del Nort; baixaune del Sud; tempestejaula;
feres aquí, prenèuvosen los troços á mossechs! —