Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/220

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y ab lo fuet flammíger de sa rogenca espasa,
los percudeix y aquiça, cada guspira un llamp;
y 'l regne que se 'n entra, la vila que s' abrasa,
fan ab la mar, los núvols, y cel y terra un bram.

Tan sols del cor d' Alcides les ales no decauhen;
nadant s' adreça á espatlles de l' ona, ab gran esforç,
y ovira unes ciclópees muralles que l' atrauhen,
com un cant de sirena que 'l crida á un llit de flors.

Era 'l teu front, oh Gades gentil, filla de l' ona,
gavina que en un cálzer de lliri feres niu,
palau de vori y nacre que 'l sol de Maig corona;
li sembla al hèroe, al vèuret, que un cel d' amors li riu.

Mentre ells, enderrerintse, glopejan l' aygua amarga,
ab embranzida rema, de cara al aspre mur,
y 's penja á una palmera que Gerió li allarga
entre 'ls marlets de rònega torratxa, ab braç segur.

Per dar primer á Hespèris socós, al arraparshi,
del dors atlètich d' Hèrcules la pren, y á reculons,
al vèurela tant bella, fogós per abraçarshi,
deixa esmunyir la antena, que roda ab l' hèroe al fons.