Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/226

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Dels regnes que venceres alguna nau rumbosa,
llaurant la mar que 't colga, crescuda ¡ay! ab mon plor,
ab la dent de ses áncores arrancará la llosa,
perque un marisch me robe la bresca de ton cor.

Jugará ab les garlandes de nostre prometatge,
que jo estojí, la escórpora que entre les roques viu;
y ¡ horror ! en nostre tálam flayrós de nuviatge,
ab rinxos de mes filles tal volta fará niu.

¿Y nostres fills, tant candis un temps? ¡oh estimadíssim!
de llurs calcinats cossos les feres fugirán
l' Atlántich al gitarlos; ¿per què, per què, oh Altíssim,
no 'm fereu morta náixer havent de patir tant?

Fereu les flors com cálzers per bèureusen la flayre;
los arbres per servírvosen com de ventalls de flors;
l' aucell perque refile; perque lo brece l' ayre;
y á mi, com la mar fonda, m' umplireu d' amargors.

Mes ja pe'l terratrèmol me sento obrir la testa,
mos ulls perden lo veure, mon cor l' aletejar,
me du 'l gemech dels regnes que espiran la tempesta,
y ¡ay! com xipré' aquí moro vetllant ab llur fossar. —