Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/234

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




CANT NOVE
LA TORRE DELS TITANS


 Mitj batuts per la maror, los Atlants s' enfilan á una serra, no somoguda encara per les ones. Desesperant d' arribar á Gades, provan, per fugir del diluvi, d' escalar lo cel. Quant n' está á tres dits la torre, feta d' esculls y troços de montanya, se 'ls aterra, y ab horrible imprecació rebaten contra Deu los bocins del enderrocat edifici. L' Exterminador atía contra ells los elements, y ab sa tallanta espasa acaba d' obrir l' abisme del Atlántich en la terra. S' hi enfonzan los Titans, y de llur sepulcre brota 'l volcá de Tenerif. L' Angel enveyna son glavi de foch y remunta als núvols, despedintse dels altres continents fins al dia del Judici. Allá dalt, s' ou un cántich de gloria al Altíssim. L' Angel de la Atlántida, tornant-se al cel, dona al Angel d' Espanya, que 'n devalla, la corona de la que fou reyna dels móns. La veu del Teyde. Los terratrèmols de les illes atlántiques.


¡Oydá! que anit vos sobra, taurons y aufranys, carnatge,
y encara us posa á taula l' Atlántida 'ls seus fills,
que debategan aygues ençá, llur crit selvatge
lligantse en chor feréstech del mar ab los renills.