Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/238

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Á sa claror, s' arrapan á un esquenall de serra,
que encara al gran diluvi la testa no ajupí;
y 'l fanch de ses parpelles trayent, saltar en terra
al de Beocia oviran d' Espanya en lo jardí.

Desesperant ferotges de beure la sanch seva,
quan ja embriachs de rabia la tenen á mitj coll,
contra la má de Deu, que á llurs unglots la lleva,
de llur cor lleig esclata la verinada á doll.

Y agafan ¡au! tronchs y arbres que al cru rocam s' estellan;
penyals, que s' engrunaren tombant al damunt seu;
y amunt, timberes sobre timberes arrestellan,
segurs ab tal escala de cabuçar á Deu.

D' una estrebada arramban ciclòpichs edificis,
ossades de balena, conreus y pedregams;
hont jeya una montanya ja hi badan precipicis,
ses crestes d' una á una llevantli y sos rocams.

Si en lo refluix ensenya cap bosch ses cabelleres,
garfíntleshi l' arrancan, y, penjat com rahim,
ab ses afraus pe'ls ayres, ses balmes, rius y feres,
á assèurel damunt d' altres l' envían cap al cim.