Ja 'ls Pirineus y l' Atlas brancut son una serra,
á espatlles l' un del altre, turó sobre turó;
y Ábila y Calpe, esberles d' Atlántida y desferra,
de troç en troç, hi colcan encara ab confusió.
Y ells dalt, los uns als altres al dors acimbellantse,
olmedes, puigs y núvols amunt escalonant,
y á la estrellada cúpula dels astres acostantse,
per amarrarshi aixecan los braços de gegant.
¡Ira de Deu! ¿que dorms? ¡Oh no! que á ta rufaca,
sa cárrega, la torre d' arrels de ferre, esbat;
com sacudeix la seva de fruyts y fullaraca
l' alzina que l' espurna del cel ha corsecat.
S' aterra 'l castell d' hòmens, del puig de puigs que alçaren
ab los blochs, en horrible cascada á cabuçons;
de cel amunt á terra, de terra á mar tombaren,
de montanya en montanya capgirellant al fons.
Dintre 'l pou de l' abisme pregon tot despenyantse,
s' escabellan y afonyan los fronts pe'l llamp ferits,
y, á tall de nuadices serpents estrelligantse,
se clavan verinosos caixals y unglosos dits.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/240
Aquesta pàgina ha estat revisada.
