Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/246

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mes l' Ángel atiantlos: — ¿Que feu? Desarrelaula;
de son tronch feune estelles, tions de son brancam;
com herba que l' Altíssim ha malehit, cremaula,
y aprés ventau la cendra d' infern que 'n deixe l' llamp.—

Ouhen, y 'l mar ses ones, sos fochs lo cel atura;
sua sanch la montanya com un rahim prempsat;
debatega ab sos golfos ferriços la natura,
per amagarse trèmola dintre l' abís badat.

Com riu que del Empiri baixás de broma en broma,
cau una espasa borlada de llamps; y l' alt turó,
que no podrá somoure lo cel si s' hi desploma,
aydat dels vents, les aygues y 'l foch en esplosió,

trabócas, ab sa cárrega, com un breçol de canyes,
y, ample y golós badantse, llaviejant maelstrom,
negrós aljub la terra los mostra en ses entranyes,
que fins á la més fonda mitj s' esbadella y romp.

Esferehits reculan; mes, ohint ja á llur sobre
desbotar del Arcángel lo tormentós alè,
capitombant rebátenshi quant més ses barres obre
gojós l' abisme al vèures, d' una fornada, ple.