Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/250

¿Qui trencará aquells braços ab que á llur coll s' aferra
«¡no 'm deixeu, com dihentlos, germanes del meu cor!»?
¡Poder diví! s' enfonzan, romputs de serra en serra,
y d' aygua un bull sols resta, que minva, minva y... mor.

Llavors lo Geni enveyna la espasa abismadora.
Com dóna 'l colp terrible mon llavi no ho sab dir;
podría sols contarho sa veu retronadora,
que no ohirá altra volta lo món fins á morir.

Mes vetaquí de l' África l' Europa desjunyida,
entre elles mentres colca les mars un mar major,
y esbrancada la terra, y en dues mitj partida,
per nous volcans esbrava les flames de son cor.

Quant l' hortelá veu la aygua per la reguera corre
que ha obert, s' atura, al mánech del cávech repenjat;
aixís l' Ángel espera que 'l puig més alt s' ensorre,
y, estreb d' argent la lluna donantli, ha al cel muntat.

D' allí ab recança 's gira llampegador als altres
continents, —á reveure,—cridant;—quant tornaré,
será la mar que us colgue de flames per vosaltres;
¡temeu á Deu, que 'l día dels grans judicis ve!—