Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/252

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


En tant l' Empiri adolla sos himnes de victoria,
en sa ala armoniosa breçant lo món suspès.
¿Qui us assoleix? ¡l' Atlántida, gran Deu, puja á la gloria
per grahons de montanyes; tronau, y ja no hi es !

Troç de cel, al criarla, la fereu ploure á terra,
perque vostre designi tant alt s' hi benehís;
malagrahits servírensen sos fills per mòureus guerra,
y ab ells y sa armamenta llançáreula al abís.

Tan sols per fer renáixer los que l' amor sospira
jardins de les Hespèrides, deixáreuhi llevor;
una ona esborra l' altra, lo món al món capgira,
sols, astre d' altra esfera, la vostra llum no mor.

Sirena que, d' entre ones eixint, engallardida,
s' enfila á un promontori d' amor á refilar;
y per son cant, que 'ls ayres enmela, ve amansida
la mar ab salats llavis sos peus á apetonar.

Espanya, pe'l chor d' ángels cridada, s' esparpella,
y veu que 's lliga un pèlach ignot á son cos nu.
— ¿Quí relleva en ton cel l' estel caygut? — diu ella
y, als braços estrenyentla, joyós responli: — Tu. —