Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/256

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y al món, dels que'l volcavan, ni sols petjada 'n resta;
l' Etern d' una ditada borrá sa multitut;
y 'l tro de llurs batalles, y 'l llamp de llur tempesta,
passaren, com les aygues d' un riu escorregut.

Fins la memoria 'ls segles perdrían de llur fossa,
sinó pel Teyde ignívom, que encara'n parla al mar
d' aquella nit que'n feren plegats la gran destroça;
y aqueix escolta y brama com si hi volgués tornar.

¡Oh! ¿no has sentit pe'ls núvols rodar son aspre cántich,
com per ratllades timbes y penyalars lo tro,
quant, ab pulmons encesos, eix Geni del Atlántich
als móns que naixen conta d'aquell la destrucció?

Li cau al dors de lava la immensa cabellera;
d'un glop de flames umple de gom á gom los cels;
com naus ab ell se gronxan les illes, y derrera
son roig plomall s'amagan de por los vius estels.

Llavors, diu que al esbatre, com sos aglans un roure,
roques en brasa, entre elles, fets infernals tions,
Titans pujan y baixan, y, com caldera al coure,
mostrantlos se'ls engola de nou á tomballons.