Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/262

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


  Colon mira l' Atlántich sense mida,
  com si hi sentís alguna veu que'l crida;
  com si, de genis, monstres y gegants
  entremitj dels fantasmes vagarosos,
  ovirás d' una verge 'ls ulls verdosos,
  verdosos com les ones y amargants.

  Mes l' en distrau del sabi la veu forta,
  que á Espanya la seva ánima se'n porta;
  déixals volar, oh patria, per ton cel;
  ensènyals bé tes ribes y encontrades,
  hont de qui't feu se veuhen les ditades,
  com les de l' áurea abella en pa de mel.

De tant feixuga cárrega la terra enlleugerida,
á deixondar á Hespèris lo rey dels hèroes ve,
que, vora 'l promontori de Gades ensopida,
somía encara estrenyer les filles que no té.

Y, aprés, en l' ayre vèureles pujar ab gran canturia,
com blanchs tudons que deixan llur niu en les eureres;
y, al ferse fonediça pe'l cel la voladuria,
girárseli, y que hi vole signarli rialleres.