Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/266

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Bé prou que ho diuhen elles, pujades al Empiri,
al ferse cada brosta del taronger un maig;
com ulls del cel, per vèurel sortiren á lluhirhi,
ahont ploran encara plegades á bell raig.

Les filles que d' Alcides tingué en Hesperia alegra,
gentils com ella, foren de dolç y tendre cor;
y com sos ulls tingueren y cabellera negra,
sa morenor de verge, que fa penar d' amor.

Mes ella sempre gira los ulls en sa anyorança
vers hont plorant, com Eva, deixá son paradís;
y, despenjant la lira de trista recordança,
fa, cisne d' altres aygues, son últim cant aixís:

—Terra felíç del Betis, bé n' ets d' hermosa y bella!
mes ¡ay! la de mos pares may la podré oblidar;
¡oh! jo vull dir als tebis Lleveigs que venen d' ella,
si en un plech de ses ales voldríanmhi tornar.

¡Qué hermoses sou, mes filles! mes quant vos miro riure
lo riure de les altres Hespèrides anyor;
y aquí, vora llur náufrech breçol damnada á viure,
de fil á fil en llágrimes me sento fondre 'l cor.