Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/270

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Per l' ull serè d' un ángel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosan llurs polsos al matí
diuhen que son, Hespèris, les llágrimes que ploras,
tos ulls al despedirse del espanyol jardí.

Á sos fills y niçaga deixáns la dolça lira;
lo grech degué afegirhi vibrantes cordes d' or;
puix quant canta les guerres, y quant d' amor sospira,
desvetlla encara 'ls somnis ò tempestats del cor.

Font que del cel adollas la música á la terra,
oh lira, vessa encara tos cántichs matinals;
escámpals com niuhada d' aucells pe'l pla y la serra,
y cántali á ma patria sos may escrits annals.

Així com los plançons se semblan al vell roure,
al domador de monstres retiran los fills seus;
es fama que la terra llurs nets farán somoure,
com góndola al posarhi son timoner los peus.

Un día'ls deya, tendres minyons eran encara,
que, al saltar de la falda de Montjuich al mar,
una ciutat bastirhi jurá, que s' en parlara:
—¡Anemhi!—tots responen;—vos hi venim á aydar.—