Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/274

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Com arbre que en l' aubaga s' aterra, l' esternía,
y aixeca als núvols d' Hèrcules la torre damunt seu,
ahont un far relleva de nits l' astre del día,
vetllant aquelles terres y mars com l' ull de Deu.

Allí los dos guarniren, al bruyt d' ones amigues,
son niu, hont feren vida d' aparellats coloms.
Galicia y la més forta de ses ciutats antigues
ab llurs conreus y ovelles han heretat llurs noms.

La mar hont s' enmiralla Corunya, hermosa y fera,
veurá náixer á Elcano 3, qui durà á fi arriscat
l' empresa de seguir lo sol en sa carrera,
puix li dirá la terra:—Primer tu m' has voltat.—

Y Luso ¿hont se decanta? Duero 'l vegé y Guadiana
fer lliga ab hòmens d' ayre guerrer y marinesch;
no 's diu que un trono hi haja trobat ò una fossana;
de Lusitania 's parla tan sols, nada de fresch.

Davanter de sa colla minvada, 'l grech faldeja
les serres de Granada, com elles gegantí;
y, per afraus y conques, cap á Llevant, voreja
la mar á que les portes de Gibraltar obrí.