Aquesta pàgina ha estat validada.
Á la vora-vora del mar hont vigila
Montgó, 'ls peus á l' aygua y als núvols lo front,
umplía una verge son cánter d' argila,
mirantse en la font.
Son peu de petxina rellisca en la molça,
y á troços lo cánter s' enfonza rodant;
del plor que ella feya, la mar, que era dolça,
tornava amargant.
Puix l' aygua pouhada cristall n' era y perles,
com gayres no 'n copçan los lliris d' olor;
¡no es molt si sospira, quant veu les esberles
del canteret d' or!
La mar se 'n dolía, les pren en sa falda,
y al Maig, per plantarhi, demana un roser;
Valencia, á tes hortes verdor d' esmeralda,
y á ton cel dosser.
