Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/278

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.




BALADA DE MALLORCA



 Á la vora-vora del mar hont vigila
 Montgó, 'ls peus á l' aygua y als núvols lo front,
 umplía una verge son cánter d' argila,
            mirantse en la font.

 Son peu de petxina rellisca en la molça,
 y á troços lo cánter s' enfonza rodant;
 del plor que ella feya, la mar, que era dolça,
            tornava amargant.

 Puix l' aygua pouhada cristall n' era y perles,
 com gayres no 'n copçan los lliris d' olor;
 ¡no es molt si sospira, quant veu les esberles
            del canteret d' or!

 La mar se 'n dolía, les pren en sa falda,
 y al Maig, per plantarhi, demana un roser;
 Valencia, á tes hortes verdor d' esmeralda,
            y á ton cel dosser.