Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/284

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Per coronar eixa obra de cíclop gegantina,
de Barcelona al centre plantá un verger feliç,
sobre uns pilans, del Táber al cim, hont sa ruhina
du escrit al front encara lo nom de Paradís 9.

Diuhen que allá, un cap-vespre de vent y de tempesta,
sentí la veu que en Calpe l' umplí de sant terror;
mes no ja com lo carro del tro rodant feresta,
sinó baixeta y dolça com un sospir d' amor.

—Jo so,—diuli,—qui 't duya pe'l braç, com infant tendre,
á esquarterar y rompre l' occidental Babel;
jo so qui ab la guspira del llamp la vaig encendre,
quant alçá, fent dels núvols escala, guerra al cel.

Jo so qui ab ses maresmes sos cims anivellava,
qui escambell de tes plantes feu monstres y Titans,
qui fa mons y 'ls esborra; lo que en tos dits la clava,
tal fores tu: la clava pesanta de mes mans.—

Ou l' hèroe, y dels dits l' arma veu esmunyí'; y, sens força,
sentí de fret sos òssos gelarse y escruixir;
vell arbre que veu caure les branques y l' escorça
al bes del mateix ayre que 'l feya un temps florir.