Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/292

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Derrera aqueixa Atlántida enfonzada,
la verge de son cor ell ha ovirada,
com, part d' allá d' un pont, gentil ciutat;
com, derrera d' eix cel, cels més hermosos;
com, derrera eixos astres lluminosos,
lo tabernacle d' or del Increat.

De cara al sol, que 's pon entre purprada
boyrina, com fugint de sa mirada,
sembla haverlo sorprès en son camí,
y cridarli, fent ales de sos braços:
«Espéram, astre; tot seguinte 'ls passos
¡Fiat! vull dir al caos ponentí.»

Y en èxtasi exclama: —D' estelada
giravolta la terra coronada;
demá veurèm renaixe 'l sol ponent;
si ab son carro de llum, que 'l cor anyora,
no daura altre pahís fins á la aurora,
¿donchs què hi va á fer, digueu, al Occident?

La mar que á vostres peus dorm y somía
¿no us porta d' altres platges l' armonía?
¿l' ayre no us du perfums del paradís,