Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/30

vivía un religiós de barba blanca,
del arbre del saber mística branca
que floría en la dolça soletat.

Llantia un día del mon, al cel suspesa,
l' enlluherná ab sos raigs, y en sa vellesa,
com per més bell renaixer mor lo sol,
deixat havía 'l món y ses corones,
y niá com alció sobre les ones,
de sa infantesa falaguer breçol.

Y quant de nits la tempestat brugía,
dant far als pobres náufrechs, encenía
la trèmula llanterna del altar;
y 'ls que ab ull ple de llágrimes la veyan:
—Ja som á port,—agenollantse deyan;—
vèusela allí l' Estrella de la mar.—

¡María! ella es lo nort del jove tendre
que, sentint en son cor la vida encendre,
ab més coratge rema y més delit;
y al raig creixent de la celistia hermosa,
veu de més prop la terra somiosa,
com verge á l' ombra d' un roser florit.