Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/304

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Terra enfora, terra enfora,
l' he seguit fins á la mar;
quant del mar fuy á la vora
m' asseguí trista á plorar.

Puix de veure ja 'l perdía,
y ¡ay, llavors com relluhí!
Semblá que al naixe 's ponía
l' estel viu del dematí.

Quant en ones ponentines
deixá caure l' anell d' or,
d' hont, com sílfides y ondines,
veig sortirne illes en flor.

Semblava als raigs del mitjdía,
d' esmeragdes y rubins,
petit cel de poesía
fer per má de serafins.

Ell, cantant himnes de festa,
una garlanda ha teixit;
m' en corona humil la testa,
quant lo goig m' ha deixondit.