Aquesta pàgina ha estat revisada.
Terra enfora, terra enfora,
l' he seguit fins á la mar;
quant del mar fuy á la vora
m' asseguí trista á plorar.
Puix de veure ja 'l perdía,
y ¡ay, llavors com relluhí!
Semblá que al naixe 's ponía
l' estel viu del dematí.
Quant en ones ponentines
deixá caure l' anell d' or,
d' hont, com sílfides y ondines,
veig sortirne illes en flor.
Semblava als raigs del mitjdía,
d' esmeragdes y rubins,
petit cel de poesía
fer per má de serafins.
Ell, cantant himnes de festa,
una garlanda ha teixit;
m' en corona humil la testa,
quant lo goig m' ha deixondit.
